Dijous, 19 de novembre de 2009.
Setmana extrordinària.

Em resulta molt difícil traduïr les sensacions en paraules. Les idees se m'escapen de les mans.... però intentaré no estructurar gaire els pensaments, deixar-los rajar, i potser així, probablement, trobaran la seva estructura pròpia.

És curiós el tema de les instal.lacions.... sovint al veure-les des de fora ens semblen a priori un sense sentit. Però si ens deixem portar i a més a més, tenim la fortuna de tenir una bona acompanyant que ens ajudi a deixar fora tots els prejudicis, aleshores és possible entrar en elles i deixar-se dir.

M'ha encantat la visita i, personalment, m'he emocionat molt. He connectat amb la Laura més transcendent, amb aquest territori propi, amb aquesta mirada del món que em conmou profundament. I és que el llenguatge se'm queda curt, petit! Vet aquí el sentit del llenguatge poètic!

Aquesta mirada, aquest entendre la transcendència... aquest saber... per què sovint el limitem a un saber només dels filòsofs? per què tantes vegades se'ns dóna una visió tan reduccionista de la vida i el món? Si el dins i el fora van tant de la mà, si una cosa tan minúscula com són els àtoms tenen tant a veure amb el Tot... Com fer-ho per transmetre tot això als infants? Jo crec que tot comença amb trobar-se, a poc a poc, amb un mateix.

Al sortir de l'exposició, m'ha vingut al cap tota la metàfora dels estudiants com a rumiants que ens proposava l'Eulàlia Bosch. Però crec que per païr, digerir, processar i més tard, elaborar coneixement, ens cal a tots, petits i grans , temps i espai. Justament el temps i l'espai que avui ens hem donat. Ara mateix sento un profund agraïment a l'Eugènia Balcells i a aquesta gran dona que ens ha fet de guia, des del seu saber, i sobretot des de la seva humiltat, generositat i respecte.