divendres, 20 de novembre del 2009

Dijous, 19 de novembre de 2009.
Setmana extrordinària.

Em resulta molt difícil traduïr les sensacions en paraules. Les idees se m'escapen de les mans.... però intentaré no estructurar gaire els pensaments, deixar-los rajar, i potser així, probablement, trobaran la seva estructura pròpia.

És curiós el tema de les instal.lacions.... sovint al veure-les des de fora ens semblen a priori un sense sentit. Però si ens deixem portar i a més a més, tenim la fortuna de tenir una bona acompanyant que ens ajudi a deixar fora tots els prejudicis, aleshores és possible entrar en elles i deixar-se dir.

M'ha encantat la visita i, personalment, m'he emocionat molt. He connectat amb la Laura més transcendent, amb aquest territori propi, amb aquesta mirada del món que em conmou profundament. I és que el llenguatge se'm queda curt, petit! Vet aquí el sentit del llenguatge poètic!

Aquesta mirada, aquest entendre la transcendència... aquest saber... per què sovint el limitem a un saber només dels filòsofs? per què tantes vegades se'ns dóna una visió tan reduccionista de la vida i el món? Si el dins i el fora van tant de la mà, si una cosa tan minúscula com són els àtoms tenen tant a veure amb el Tot... Com fer-ho per transmetre tot això als infants? Jo crec que tot comença amb trobar-se, a poc a poc, amb un mateix.

Al sortir de l'exposició, m'ha vingut al cap tota la metàfora dels estudiants com a rumiants que ens proposava l'Eulàlia Bosch. Però crec que per païr, digerir, processar i més tard, elaborar coneixement, ens cal a tots, petits i grans , temps i espai. Justament el temps i l'espai que avui ens hem donat. Ara mateix sento un profund agraïment a l'Eugènia Balcells i a aquesta gran dona que ens ha fet de guia, des del seu saber, i sobretot des de la seva humiltat, generositat i respecte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada